Hoy tenemos una recomanaciópara haceros clarísima para todos aquellos que todavía no han visto la película de los Eames! Con motivo del Arquin7, la semana de la arquitectura en Barcelona:
Projeccció de “EAMES: The architect & The Painter” (2011, Jason Cohn, Bill Jersey) i col·loqui amb Coque Claret.
El documental “EAMES: l’arquitecte i el pintor” és un valuós recull de material d’arxiu, amb noves entrevistes realitzades amb amics, col·legues i experts, que reconstrueix la fascinant història personal de Charles i Ray i la de les seves creacions.
Durada: 83 minuts. Lloc: Auditori del FAD. Plaça dels Àngels, 5. Barcelona Hora: 18.00h.
Para acabar el año una gran película!
Feliz año a todos!
PINA 3D
Pina 3D, ¿un musical?, ¿danza en el cine? Nada de eso: un largometraje con toques de estilo documental que logra sorprender y que refleja una concepción totalmente diferente de la expresión corporal. Sin duda alguna, no deja a nadie indiferente.
Bob Harris és un actor de mitjana edat que es troba a Tòquio per a realitzar sessions fotogràfiques publicitàries. Està casat, però el seu matrimoni ha entrat en una fase d’avorriment i ell està en una etapa de malenconia. A l’hotel on s’allotja coneix a Charlotte, la jove esposa d’un fotògraf que està treballant durant uns dies en altres llocs del Japó, de manera que ella es troba sola a Tòquio. Tots dos pateixen insomni i es coneixen al bar de l’hotel, entre ells s’establirà una relació de mútua comprensió, que es va estrenyent al llarg dels dies en els quals cadascun aprèn i comprèn els aspectes més personals de l’altre.
La pel·lícula és també un retrat de la ciutat de Tòquio (els llums de neó, els edificis moderns de vidre, la cultura tradicional,…), el retrat personal elaborat per Sofia Coppola. Igual que li va succeir a Woody Allen amb “Vicky Cristina Barcelona”, la premsa local va acusar Sofia Coppola de donar una visió tòpica, superficial i caricaturesca de la ciutat.
Rosa Maria, una jove professora d’història de la Universitat de Lisboa, es disposa a realitzar un creuer pel Mediterrani amb la seva filla, per acabar arribant a Bombai, on ha de trobar-se amb el seu marit. El vaixell fa escala a diverses ciutats i llocs que han estat el bressol de la civilització mediterrània (les ruïnes de Pompeia, Atenes, les piràmides d’Egipte, Istanbul,…), de manera que el creuer es converteix en una mena de viatge iniciàtic.
Les coneixences que Rosa Maria fa al vaixell permeten establir uns diàlegs on cadascú parla la seva llengua d’origen i tothom s’entén, recreant així una espècie de Babel idíl·lica.
Aquest recorregut en vaixell permet revisitar, també, les ruïnes arquitectòniques d’aquestes antigues civilitzacions com les piràmides de l’Antic Egipte o l’Acròpoli d’Atenes.
Alhora, és un fantàstic homenatge a la cultura mediterrània en general i a la seva rica diversitat lingüística en particular.
Títol: “Good bye Lenin!”
Director: Wolfgang Becker
Guió: Bernd Lichtenberg
Actors principals: Daniel Brühl, Katrin Sass, Chulpan Khamatova, Maria Simon, Alexander Beyer
Any: 2003
Gènere: comèdia dramàtica
Sinopsi
La mare d’Àlex, una dona orgullosa de les seves idees socialistes, cau en coma dies abans de la caiguda del mur de Berlín i no es desperta fins vuit mesos després, ja en una Alemanya reunificada i capitalista. Això complica la vida a Àlex, convençut que res no afectaria tant la seva mare com saber que ha caigut el mur de Berlín i que finalment s’ha imposat el capitalisme a la seva estimada Alemanya Oriental. Per salvar-la, Àlex converteix l’apartament familiar en una illa ancorada al passat, una espècie de museu del socialisme en el qual la seva mare hi viu còmodament creient que res no ha canviat.
La pel·lícula mostra la transformació d’una ciutat per convertir-la en una metàfora de com va canviar el món. L’ensorrament del comunisme i la “invasió” capitalista genera una mutació total de la ciutat: la reunificació urbanística de Berlín comença amb enderrocs de vell edificis i planificació de nous edificis comercials i d’oficines, les estàtues i els símbols de l’antic règim són ràpidament substituïts per anuncis comercials i emblemes del nou sistema econòmic, els antics productes de les botigues de l’Alemanya de l’Est desapareixen per deixar pas a les marques occidentals, etc…
La banda sonora de la pel·lícula és de Yann Tiersen.
El documental se centra en la reconstrucció de la ciutat berlinesa durant els anys 90, just després de la caiguda del Mur de Berlín, però també mostra imatges dels enderrocaments dels edificis que havien estat abandonats en ruïnes des del final de la Segona Guerra Mundial
A més, compta amb intervencions de diversos arquitectes de prestigi internacional com Rem Koolhaas, Renzo, Piano, Norman Foster, I. M. Pei, Hans Kollhoff, Helmut Jahn o Günter Behnisch.
La música del documental és del reconegut grup de rock experimental alemany Einstürzende Neubauten.
Un home de poques paraules, misteriós i solitari, i que porta un intrigant violí sota el braç, arriba a Espanya amb l’objectiu d’acabar una feina. Ell no confia en ningú i les seves activitats es desconeixen. Al llarg de la història va trobant-se, en diferents cafès, amb persones que comparteixen amb ell caixes de llumins. Aquestes contenen paperets amb lletres i nombres. Una vegada llegits, se’ls empassa. Els seus companys de cafè tenen intervencions poètiques o filosòfiques però ell no diu mai pràcticament ni una paraula.
La pel·lícula transcorre en espectaculars i variats paisatges de l’Espanya contemporània, com les Torres Blancas (link1 / link2) de Saénz de Oiza a Madrid, per les quals Jim Jarmusch sent una especial fascinació, els paisatges dels afores d’Almeria, alguns dels carrers més degradats del barri madrileny de Malasaña, la Torre del Oro de Sevilla, les sales del Museu Reina Sofía,…
Dogville és un poble a l’interior dels Estats Units. Un dia, durant els anys de la Gran depressió, Grace, una bella dona que fuig d’uns gàngsters, va a parar allà. Aquest fet canvia radicalment la rutina del poble.
La pel·lícula presenta una originalíssima posada en escena, on tota la història succeeix en l’espai mínim d’amb prou feines una desena de cases. Totes elles estan definides per un decorat mínim que resum visualment la idea de casa: el concepte de casa apareix només insinuat, però la insinuació és suficient perquè l’espectador entri en la història i centri l’atenció en els personatges i no pas en el decorat. Les cases de Dogville, a través de la seva gairebé total invisibilitat, reforcen la presència dels personatges i els seus dilemes morals.
Allò que fa idèntiques les cases de Dogville, també fa idèntics els seus habitants. Tot a Dogville s’assembla, i ningú és diferent ni ha de ser-ho. Les cases, nues, funcionals i austeres al màxim, omplen tot el metratge. Aquest purisme estructural, que ens porta a pensar en el minimalisme artístic, ho despulla tot; i despullar l’espai arquitectònic és sinònim de deixar-ho tot al descobert. Viure a Dogville, en l’ordre ciutadà que ens planteja Von Trier, significa ajustar-se als paràmetres de la norma: una norma que vigila sempre a l’individu i li impedeix actuar amb plena llibertat. Cada casa i cada personatge ensenya la seva nuesa. Von Trier posa la història per damunt absolutament de tot, fins al punt de gairebé eliminar per complet els accessoris.
Títol: “Berlín is in Germany” (Berlín és a Alemanya)
Director: Hannes Stöhr
Guió: Hannes Stöhr
Actors principals: Jörg Schüttauf, Julia Jäger, Tom Jahn, Valentin Platareanu
Any: 2001
Gènere: drama
Sinopsi
Martin Schultz, de 36 anys d’edat, és posat en llibertat després d’11 anys a la presó. Com a ciutadà del Berlín Est, a l’antiga RDA (República Democràtica Alemanya), va viure la caiguda del Mur de Berlín des de la seva cel·la a la presó.
En ser alliberat, li tornen els objectes que portava en el moment de la seva detenció: un carnet d’identitat de la RDA, un permís de conduir de la RDA i una cartera amb diners, també, de la RDA.
Més enllà de la trista història personal del protagonista, la pel·lícula és el retrat d’un Berlín en plena transformació social, econòmica i urbanística, una ciutat que en pocs anys passa de formar part d’un petit país comunista, a ser la capital de l’Alemanya unificada, una de les gran potències capitalistes europees. Tota la ciutat està en obres i ràpidament va omplint-se de nous edificis i d’enormes plafons de publicitat.
En aquest context, el protagonista topa amb realitats completament noves per ell i fins i tot la compra d’un bitllet de metro se li converteix en una aventura.
Amélie no és una noia com les altres. Ha vist com el seu peix de colors desapareixia per la claveguera, com la seva mare moria a la plaça de Notre-Dame i com el seu pare li dedicava tot el seu afecte a un follet de jardí. De sobte, als seus vint-i-dos anys, descobreix el seu objectiu a la vida: arreglar la vida dels altres. A partir d’aleshores, inventa tota classe d’estratègies per intervenir, sense que se n’adonin, en l’existència de diverses persones del seu entorn.
La pel·lícula, a més, és un recorregut per un París màgic, idealitzat, surrealista, lluminós i ple de colors, amb la música de Yann Tiersen com acompanyament perfecte.
Al llarg de tota la pel·lícula hi podem veure la Torre Eiffel, algunes estacions de tren i de metro, el Canal Saint-Martin, etc, però la majoria d’indrets per on es mou Amélie es troben al barri de Montmartre: la Place d’Abbesses i la sortida del metro dissenyada per Hector Guimard, el “Café des 2 moulins”, la verduleria i fruiteria “Au marché de la Butte”, la Square Willette i les seves atraccions de fira,…
L’èxit de la pel·lícula ha fet que es facin visites guiades pel barri de Montmartre que recorren les localitzacions més conegudes. Aquí en teniu dos exemples: 1 / 2.
Director: José Luís Guerín
Guió: José Luís Guerín
Any: 2001
Gènere: documental
Sinopsi
“En construcción” és la història d’una transformació, la que pateix un barri popular d’una ciutat europea qualsevol, en aquest cas concret, Barcelona, vista a través de les obres executades a l’antic Barri Xino, avui anomenat Raval. Un espai degradat, amb alts índex de marginalitat, prostitució i presència d’immigrants i gent gran sense recursos que, malgrat les deficients condicions de vida, és també llar o lloc de treball.
En el resultat sorprèn la inclusió preponderant d’imatges de destrucció i enderroc més que no pas les de construcció pròpiament. Així, posa de manifest la fragilitat actual de l’arquitectura, la forma artística considerada de la permanència, al mostrar com edificacions recents són enderrocades amb el propòsit d’erigir-ne d’altres de noves al seu lloc. Murs de menys de 50 anys són ensorrats mentre que, de forma paradoxal, Sant Pau del Camp, l’edificació més antiga de Barcelona i que ha format part del barri durant segles, seguirà assistint a successius enderrocs i construccions. La seva presència pesa en els comentaris de l’aparellador i dels obrers, els quals admiren l’eficàcia del seu sistema constructiu i l’habilitat dels seus predecessors per aixecar una obra d’aquestes característiques. Poc a poc deduïm dels seus comentaris que només l’arquitectura de poder perdura en el temps, mentre que, en canvi, no hi ha cap respecte per l’arquitectura més habitable, la que pertany a aquells que vagaregen per la pantalla víctimes de les disposicions polítiques.
José Luís Guerín declara: “En un emblemático barrio popular de Barcelona, amenazado por un plan de reforma, se emprende la construcción de un bloque de viviendas. Queríamos conocer la intimidad de una construcción, así que nos metimos ahí, cuando ese espacio era todavía un solar donde los chavales jugaban a fútbol. Sobre este terreno buscamos la forma de convivir, conocer y rodar -así, por este orden- que nos permitiera abordar tanto el anecdotario de la propia obra como el que ésta generaba a su alrededor; en esa cotidianidad quebrada por el estruendo de los derribos, entre sus vecinos, en el barrio (de hecho la imagen del barrio se concretó en la del puñado de rostros que a nuestros ojos lo representaban). En este proceso, pronto advertimos que la mutación del paisaje urbano implicaba también una mutación en el paisaje humano, y que en este movimiento se podrían reconocer ciertos ecos del mundo. Sobre estos cimientos construimos una película”.
Títol: “Bād mā rā Khāhad bord” (El vent ens portarà)
Director: Abbas Kiarostami
Guió: Abbas Kiarostami
Actors principals: Behzad Dourani
Any: 1999
Gènere: drama
Sinopsi
Un equip de rodatge de Teheran arriba a Siah Dareh, un petit poble del Kurdistan iranià, per documentar discretament la cerimònia fúnebre tradicional, però la mort de la vella, que té “100 o 150 anys” segons el seu nét, no acaba d’arribar.
La presència del l’equip provocarà una petita revolució entre els habitants del poble, convençuts que els membres del rodatge són en realitat cercadors d’un tresor que es troba al cementiri local.
La pel·lícula tracta sobre l’espera, el temps que transcorre mentre s’espera la mort de la dona, i se centra en la figura de Behzad, el director de l’equip, i en els vincles o relacions que va establint amb la gent del lloc.
En la seva coneguda articulació entre ficció i documental, Kiarostami fa un film escamotejant gairebé la meitat de la realitat. Evita acuradament el contraplà, i així l’espectador ha de completar els diàlegs amb la seva imaginació. Kiarostami fa un art de l’ocultació, i l’espectador passa a tenir un rol actiu en l’obra. Si la primera presa és un camí zigzaguejant, la sinuositat es repeteix en l’ascens al cementiri, en el viatge amb moto d’un vellet que dóna lliçons de vida, en l’increïble recorregut que fa una poma al caure a terra i, finalment, en les corbes del rierol de la presa final. La meravellosa arquitectura laberíntica del poble porta als habitants a moure’s entre cases superposades, passant d’una escala a una terrassa, i d’aquesta a un carrer, en un itinerari que s’agermana amb els altres recorreguts. Kiarostami va ser també pintor i, com els clàssics, repeteix el traç en zigzag.
Truman Burbank és un home corrent i una mica innocent que viu en una idíl·lica població on tot és perfecte. Porta tota la vida allà i mai no ha sortit més enllà dels límits del poble. En la seva vida no hi ha problemes però, al llarg dels últims dies, estranys successos el fan sospitar que alguna cosa estranya succeeix.
Truman viu en un món on tot és organitzat per una sola persona (el director), un món orwellià a prop de 1984 i del seu Gran Germà. D’altra banda, la recerca de la realitat de Truman ens evoca Matrix.
Es podria dir, també, que la pel·lícula és una adaptació del Mite de la caverna de Plató, on Truman és el presoner per tota la vida que no coneix un altre món més que la projecció del món real, l’escenari que s’ha posat davant seu.
La vida de Truman transcorre en un marc idíl·lic: una petita població americana de cases de fusta i tanques blanques que sembla extreta d’un dibuix de Norman Rockwell. L’escenari és tan “perfecte” que l’espectador podria pensar que es tracta d’un enorme decorat. De fet, els productors de la pel·lícula van arribar a considerar construir-ne un als seus estudis de Los Angeles. No obstant això, i de forma paradoxal, allò que en la ficció és un decorat es va filmar en un lloc real: Seaside, un poble de vacances a la costa de Florida projectat als anys 80 per dos urbanistes de Miami, els arquitectes Andrés Duany i Elizabeth Plater-Zyberk. Seaside, a més, s’ha convertit en el símbol del ‘nou urbanisme’ nord-americà, en el mascaró de proa d’un moviment urbanístic hostil a la modernitat que es va iniciar simultàniament fa tres dècades a banda i banda de l’Atlàntic.
Una ciutat guarda un secret. Els nens que solien omplir els seus carrers estan desapareixent un a un i ningú no sap on són ni per què se n’han anat.
Però sobre una plataforma marina perduda en la boira, més enllà del vell camp de mines, el malvat Krank envelleix prematurament perquè li falta una dimensió essencial: la facultat de somiar. I és per això, per robar-los els seus somnis, que rapta als nens de la ciutat.
L’escenografia de la pel·lícula, plena d’homenatges a cineastes com Terry Gilliam i Jean Cocteau, mostra un món fosc, barroc i tenebrós, gairebé apocalíptic. Com a “Delicatessen” Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro descriuen un univers en decadència, que s’esquerda, es marceix i cau a trossos. La ciutat-presó on Krank reté els joves segrestats, per exemple, sembla una espècie de Venècia construïda durant la revolució industrial, un món molt semblant al dels llibres de Charles Dickens.
Brooklyn, Nova York, estiu de 1987. Auggie Wren, el venedor de l’estanc situat a l’encreuament de Prospect Park West Avenue i 16th Street, és el gran confident de tot un grup de persones que freqüenta el seu estanc.
La pel·lícula acaba amb el preciós “Conte de Nadal” d’Auggie Wren (el qual, escrit prèviament per Paul Auster, va ser el que va inspirar el guió posterior de la pel·lícula), primer explicat verbalment per Auggie (Harvey Keitel) i després descrit amb imatges i subratllat amb la música de Tom Waits.
Smoke esdevé un emotiu retrat del barri on està situat l’estanc, entenent “barri” en el seu sentit més ampli, des de la seva configuració física i espacial, fins a les relacions personals que s’hi estableixen entre els seus habitants, passant pels lligams emocionals més íntims (records, històries personals,…) que cadascú hi ha travat al llarg del temps.
La pel·lícula va tenir una continuació titulada Blue in the Face, que seguia a part dels personatges de la primera i n’introduïa alguns nous.
Un cineasta alemany demana al seu tècnic de so i amic que s’uneixi a ell a Lisboa. Quan aquest arriba, el seu amic ha desaparegut, però troba unes cintes amb enregistraments sense so que ha deixat. El tècnic de so vagarà incansable pels carrers de Lisboa, gravant el so del casc antic de la ciutat per completar les imatges deixades pel seu amic.
Així, la pel·lícula esdevé un genial retrat de la urbs, on el protagonista, entre música de Madredeus, recorre tant els seus racons més particulars i com els seus espais més emblemàtics mentre va gravant sons urbans. Aquests passejos el duen, per exemple, a diverses infraestructures com l’impressionant Aqüeducte de les Aigües Lliures o el Pont 25 d’abril.
La pel·lícula tracta d’un home anomenat Benito González, un hortera ambiciós que acaba de finalitzar el servei militar. Ara ja té via lliure per acomplir els seus dos objectius: casar-se amb la dona que estima i construir un gran gratacels. Però aviat veurà que no podrà dur a terme el seu primer objectiu, ja que la seva nòvia l’enganya amb el seu millor amic. Aleshores l’única cosa que li quedarà serà dedicar-se de ple a la seva obsessió de construir un gratacels. Però per fer-lo necessitarà molts diners i per aconseguir-los es casarà amb la Marta, filla d’un multimilonari.
La pel·lícula parla de l’especulació immobiliària i de la corrupció al litoral mediterrani i retrata els “self-made-man a l’espanyola” que han forjat les seves grans fortunes enganyant i estafant, en un moment en què tots aquests fenòmens tot just estaven recomençant.
Rodada a l’esquelet del Gran Hotel Bali, de 186m d’alçada, mostra la ciutat de Benidorm que fascinarà a nombrosos arquitectes, entre ells els holandesos MVRDV (web / wikipedia), els quals van presentar una proposta dramatitzada d’ampliació del model urbà amb gratacels que s’estenien també en horitzontal (vegeu “Costa Ibérica”).
Director: Sergio Cabrera
Guió: Humberto Dorado, Ramón Jimeno, Sergio Cabrera
Actors principals: Fausto Cabrera, Frank Ramírez, Florina Lemaitre, Victor Mallarino, Humberto Dorado, Delfina Guido, Vicky Hernández, Luís Fernando Múnera, Gustavo Angarita, Carlos Vives
Any: 1993
Gènere: drama, ficció
Sinopsi
Els veïns d’un dels barris més pobres de la ciutat colombiana de Bogotà lluiten per evitar l’enderrocament de l’edifici on viuen, propietat d’un milionari sense escrúpols. Defensant l’edifici contra jutges i policies, planegen una original estratègia ideada i dirigida per Don Jacinto, un vell anarquista espanyol. La lluita contra els especuladors i els corruptes està perduda abans de començar, però els veïns estan disposats a fer el que sigui per a defensar la seva dignitat.
“La estrategia del caracol” és una pel·lícula optimista, que mostra amb un profund sentit de l’humor la pobresa del tercer món i el discurs de la lluita de classes.
La pel·lícula mostra les dures condicions de vida de les grans ciutats, dividides en barris rics i pobres, zones riques i industrialitzades i zones subdesenvolupades: la supeditació del poder polític als més foscs interessos de l’economia capitalista.
Sergio Cabrera la defineix com una faula sobre el sentit de la llibertat i la solidaritat humanes. Convençut que el cinema té en les seves mans la possibilitat d’ajudar a rescatar el concepte d’allò romàntic (“el cinema pot ajudar a acariciar la utopia” diu), Cabrera creu en la possibilitat d’aconseguir un món millor i més just, en la esperança del treball conjunt de les persones per un objectiu comú.
La pel·lícula està dividida en tres parts completament independents. A la primera, Nanni Moretti s’acosta a la quotidianitat de Roma durant el mes d’agost, i ofereix una personal mirada a la capital italiana a través del seu recorregut en moto. A la segona, visita Gerardo, un amic intel·lectual que porta onze anys vivint a l’illa de Lipari i junts recorren altres illes, com Salina, Stromboli, Panarea i Alicudi. A l’últim capítol, el realitzador roda la seva pròpia quimioteràpia i el recorregut per hospitals i especialistes incapaços de diagnosticar-li la causa d’unes picors insuportables.
En el primer capítol, un emotiu homenatge del director a Roma, la ciutat on va créixer, en destaquen diverses seqüències. En primer lloc, l’hipnotizant passeig-homenatge a Pasolini, amb música de Keith Jarrett (vídeo aquí); tot un prodigi de maneig del tempo i de com fer, d’una escena anodina, un moment de màgia cinematogràfica. Després, altres seqüències on Nanni Moretti passeja en moto per la ciutat i va intercalant els seus pensaments o comentaris sobre els barris i l’arquitectura de Roma amb diverses músiques de Leonard Cohen, Nicola Piovani,…
Directors: Jean-Pierre Jeunet et Marc Caro
Guió: Gilles Adrien, Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro
Actors principals: Dominique Pinon, Pascal Benezech,Marie-Laure Dougnac, Jean-Claude Dreyfus
Any: 1991
Gènere: comèdia
Sinopsi
En el que sembla una estranya perifèria de ciutat, s’alça un vell edifici habitat per persones de costums més aviat curiosos i que només tenen una preocupació: alimentar-se.
El propietari és un peculiar carnisser que té el seu establiment en els baixos del bloc. Un dia arriba un nou inquilí, el pallasso retirat Louison, i altera completament la vida de l’excèntrica comunitat.
La pel·lícula s’ambienta en un bloc de pisos d’un període post-apocalíptic incert. Tota la pel·lícula està filmada a l’interior del bloc, excepte algunes escenes rodades a les clavegueres de la ciutat, on viuen els “troglodites”, radicals vegetarians.
És especialment destacable la fotografia, fosca, tenebrosa, amb exagerats primers plans i amb angles molt forçats, i la direcció artística, de Marc Caro, que combina extravagants personatges amb una estètica kitsch molt propera al còmic.
Cuando se está interesado en el campo de la arquitectura, básicamente la vida gira en torno a ésta, la manera en como se miran las cosas, lo que lees, etc. A lo largo de los años, diferentes películas han mostrado algunas de las reflexiones internas de los arquitectos – Existen también documentales de grandes arquitectos tales como: Khan titulado “My Architect”, Foster “How much does a building weight”, e incluso Gehry “Sketches de Frank Gehry”, por nombrar sólo algunos.
Hace un tiempo atrás Architectural Record informó que existe un nuevo documental para añadir a tu colección. Realizado por Markus Heidingsfelder y Tesch Min, producida por Arthouse Films, su nombre es: Rem Koolhaas: A Kind of Architect, ofreciendo un “Retrato y reflexión de un arquitecto.”
A continuación trailers sobre el documental:
Arraigado en la teoría, Koolhaas, un genio creativo, su trabajo se basa por completo en tomar el campo de la arquitectura a un siguiente nivel. En sus mejores momentos, los proyectos de Koolhaas eran tan conceptualmente convincentes, que su enfoque, estética y desempeño de los edificios eran incomparables.
Cuestionando constantemente la norma, Koolhaas critica y analiza las normas existentes para crear un modelo teórico que puede manifestarse físicamente. Koolhaas tiene una capacidad innata de utilizar todos los componentes de la arquitectura, circulación y la estructura fortaleciendo su visión. El documental, cuenta con entrevistas de otros arquitectos y amigos acerca de Koolhaas, proporcionando una perspectiva de su proceso e influencia en el campo.
Títol original: “Sketches of Frank Gehry” (Esbossos de Frank Gehry)
Director: Sidney Pollack
Any: 2005
Gènere: documental
Sinopsi
Una profunda amistat uneix des de fa temps el cineasta Sydney Pollack amb Frank Gehry. Aquest fet va dur Pollack a realitzar el seu primer llargmetratge documental sobre el famós arquitecte.
A Gehry li agrada fer esbossos, així comença el seu treball d’arquitecte, i és aquesta inclinació pels esbossos la que va guiar Pollack per escollir l’estil del documental.
Prenent com a punt de partida els esbossos originals que Gehry va realitzar per a cadascun dels seus grans projectes, el documental explora el procés que segueix l’arquitecte per transformar aquest primer esbós abstracte en matèria tangible, una maqueta tridimensional construïda normalment amb cartró i zel, abans de convertir-ho en un edifici de titani i vidre, de formigó i acer, de fusta i pedra. Captura amb meticulositat la grandesa de l’arquitectura de Frank Gehry, des del seu primer treball, un paller a Califòrnia, fins als edificis reconeguts entre els més grans de l’era moderna, com el Museu Guggenheim de Bilbao o la Sala de Concerts Walt Disney de Los Angeles.
Per captar l’aspecte “esbossat” del documental, Sydney Pollack va rodar en dos suports, pel·lícula i mini DV (vídeo digital). Gràcies a aquest apropament discret i a les nombroses hores que va passar a casa de Gehry, al seu estudi d’arquitectura i als edificis, el director va poder plasmar l’essència del singular treball arquitectònic i la personalitat tímida i misteriosa de Frank Gehry.
Com a contrapartida a l’aspecte deliberadament informal, “esbossat“, del rodatge en vídeo, Sydney Pollack ha posat molta cura a l’hora de captar per al cinema la grandesa de les obres de Frank Gehry.
El nucli del documental es basa en el caràcter discret i informal de les converses entre els dos homes i amb altres participants.
Títol: “The belly of an Architect” (El ventre de l’arquitecte)
Director: Peter Greenaway
Guió: Peter Greenaway
Actors principals: Brian Dennehy, Chloe Webb, Lambert Wilson, Sergio Fantoni, Stefania Casini
Any: 1987
Gènere: Drama
Sinopsi
Stourley Kracklite, arquitecte nord-americà, arriba a Roma, acompanyat de la seva dona, en motiu d’una exposició dedicada al visionari arquitecte francès del segle 18 Étienne-Louis Boullée. Sense motiu aparent, Kracklite comença a patir uns terribles mals de panxa. Alhora, un col·lega italià comença a flirtejar amb la seva dona. L’arquitecte, obessionat, s’acaba convencent que tots dos fets estan relacionats.
Aquest film té un interès arquitectònic i urbanístic evident.
Peter Greenaway exalta la grandiositat de l’arquitectura de Roma, tant la construïda (el Panteó, les ruïnes del Fòrum Romà, el Monument a Vittorio Emanuele II,…) com la no-construïda (el projectes utòpics de Boullée).
Així mateix, la pel·lícula fa un retrat de la figura de l’arquitecte, com a persona obsessionada per la bellesa. El protagonista estableix una malaltissa relació amb Boullée i la seva obra, que es manifesta amb converses nocturnes i l’enviament de postals a un Boullée sense adreça coneguda.
Títol: “Der Himmel über Berlin” (El cel sobre Berlín)
Director: Wim Wenders
Guió: Peter Handke, Wim Wenders
Actors principals: Bruno Ganz, Solveig Dommartin, Otto Sander, Curt Bois, Peter Falk
Any: 1987
Gènere: drama
Sinopsi
Dos àngels sobrevolen Berlín i observen la vida dels humans, sense poder-ne canviar els fets ni donar-se a conèixer. Són simples testimonis de la història, invisibles per a tothom menys per als nens i per als simples de cor. Però un dels àngels sent un gran desig de formar part de la vida mortal i està disposat a sacrificar la seva immortalitat per aconseguir-ho.
La descripció de la vida dels dos àngels serveix d’excusa a Wenders per meditar sobre el passat, el present i el futur de Berlín, i converteix la pel·lícula en un emotiu homenatge a la ciutat. Wenders la descriu des de tots els punts de vista i des de tots els mitjans de locomoció: l’avió, a les primeres escenes, el cotxe, l’autobús, la bici i a peu, amb travellings que acompanyen als protagonistes.
Al llarg de la pel·lícula hi surten diversos llocs emblemàtics de la ciutat, com la Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche, a Charlottenburg, la Potsdamer Platz, encara sense edificar i contornada per un mur ple de graffitis, la Biblioteca Estatal de Hans Scharoun, plena d’àngels, el búnker on filma Peter Falk o l’edifici Esplanade, on Nick Cave hi fa un concert.
Títol: “Moon” (Lluna)
Director: Duncan Jones
Guió: Duncan Jones, Nathan Parker
Actors principals: Sam Rockwell, Kevin Spacey (veu).
Any: 2009
Gènere: ciència ficció
Sinopsi
En un futur proper, l’astronauta Sam Bell viu tot sol a la cara oculta de la lluna treballant a l’estació espacial “Sarang” de Lunar Industries, des d’on s’intenta establir una mina d’extracció d’heli-3, font primària d’energia terrestre. El seu contracte de 3 anys està a punt d’acabar-se, de manera que ben aviat podrà tornar a la terra i parlar amb algú més que “Gerty”, l’ordinador de la base. Però, de sobte, la salut del Sam comença a deteriorar-se. Pateix mals de cap, al·lucinacions i falta de concentració i a causa d’això acaba tenint un accident gairebé fatal amb un vehicle lunar de la base. Mentre es recupera, sense saber com ha tornat a la base, coneix un altre Sam, una versió una mica més jove i altiva d’ell mateix que, segons afirma, és allà per complir el mateix contracte que el Sam va començar 3 anys enrere.
Duncan Jones admira les pel·lícules de ciència ficció dels 70 i principis dels 80. Arran d’això afirma: “Blade Runner és tan brillant perquè fa servir el futur per fer-nos observar les qualitats humanes bàsiques des d’una nova perspectiva. Empatia. Humanitat. Com es poden definir aquestes qüestions? Jo, amb “Moon”, volia respondre aquestes preguntes. (…). “Moon” tracta de l’alienació, de com antropomorfitzem la tecnologia i, també, d’aprendre a acceptar-se a un mateix”.
La pel·lícula, per tant, més enllà de l’aparença de ciència ficció, té una intenció més reflexiva i filosòfica sobre l’ànima humana, fets que l’emparenten amb altres clàssics del gènere com “2001. A Space Odyssey” de S. Kubrick o “Solaris” d’A. Tarkovski.
Les referències a aquestes pel·lícules es fan evidents també en l’ambientació de l’estació espacial, plena d’espais lluminosos, amplis, freds i impersonals.
Al petit poble d’Aldealseñor (Sòria) només hi queden 14 habitants, els de l’última generació després de mil anys d’història ininterrompuda, i és molt probable que la vida del poble s’extingeixi amb ells. Els veïns comparteixen quelcom d’important amb el pintor, gairebé cec, Pello Azkera: que les coses han començat a desaparèixer davant d’ells.
En aquesta reflexió sobre el pas del temps, Mercedes Álvarez, directora del documental, torna als seus orígens per contemplar l’extinció d’un poble al mateix temps que intenta recuperar les imatges del mateix lloc quan encara era ple de vida, quan, a principis del segle 20, el poble tenia 400 habitants. La intenció de la narradora és mostrar la decadència del poble, la seva desaparició, però captar-la mentre succeeix, i no pas a posteriori, a fi de deixar els fets ancorats en la memòria.
Una història extrapolable a molts altres pobles fantasma que hi ha actualment a la península, els quals no només obliden la seva història, sinó també el seu paisatge.
Tres germanes de diferents caràcters, filles d’un madur matrimoni d’actors, tenen vides entrellaçades. La més gran, Hannah, és la de caràcter més fort i sembla que la vida li somriu: és una actriu d’èxit, està casada amb un ric empresari i és una mare exemplar. Per tot això s’ha convertit en el centre de la família i a qui acudeixen les altres dues germanes, Holly i Lee, quan tenen problemes. Però aquest equilibri inestable, comença a trontollar quan l’Elliot, el marit de la Hannah, s’enamora de la Lee.
En un paper secundari hi surt l’actor Sam Waterson, que fa d’arquitecte i duu la Holly (Dianne Weist) i l’April (Carrie Fisher) a fer una passejada pels carrers de Nova York i descobrir-ne els seus edificis preferits: el Dakota Building, el Chrysler Building, el Museu Guggenheim,… També se’ls veu passar pel curiós passatge Pomander Walk.
Com en tantes pel·lícules de Woddy Allen, Nova York es converteix en el teló de fons de tota la història.
En un estrany i depriment univers futurista on regnen les màquines, una mosca cau dintre d’un ordinador i canvia el cognom del guerriller Harry Tuttle pel del tranquil pare de família Harry Buttle, que és detingut pel complex aparell repressor de l’Estat i mor a les seves mans. El tranquil buròcrata Sam Lowry és l’encarregat de retornar un taló a la família de la víctima, però al fer-ho coneix a Jill Layton, la dona dels seus somnis, i, mentre la persegueix, es troba, fa amistat i es converteix en còmplice d’en Harry Tuttle.
“Brazil” és un dispendi d’imaginació, al·lucinació visual i disseny artístic, que vesteixen una història apassionant i divertida sobre el paper de l’ésser humà en un món futur deshumanitzat i controlat per les màquines, a l’estil del que G. Orwell profetitzava a “1984” amb el concepte del Gran germà.
A l’escenari retro-futurista on es desenvolupa l’acció s’hi barreja l’estètica del cinema negre amb els últims avenços tecnològics. Per la casa del protagonista T. Gilliam va escollir un edifici post-modern de Ricardo Bofill, el Palais d’Abraxas, prop de París.
Director: Esteban Sapir
Guió: Esteban Sapir
Actors principals: Valeria Bertuccelli, Alejandro Urdapilleta, Julieta Cardinali, Rafael Ferro,
Any: 2007
Gènere: drama
Sinopsi
Una ciutat sencera s’ha quedat sense veu i viu un llarg i cru hivern. El Sr. TV, amo absolut de les imatges que animen aquesta ciutat i d’una extensa cadena de productes sota el seu segell personal, duu endavant un sinistre pla secret per a sotmetre eternament a cadascuna de les ànimes que habiten aquest lloc.
Sapir mostra la televisió com un hipnòtic instrument de dominació, capaç d’induir al consum compulsiu dels productes del monopoli del Sr. TV.
“La Antena” és una pel·lícula experimental que utilitza els seus referents estètics -el còmic o el cinema expressionista alemany de Murnau o Fritz Lang, mut i en blanc i negre, de principis del segle 20- per servir-se’n i, alhora, fer-los un homenatge. També hi ha cites als films fantàstics de Méliès o referències al cinema avantguardista soviètic de Vertov.
En sobresurt, en particular, la magnífica creació d’escenografies pseudo-futuristes, ambientades als anys 40 o 50 del segle passat. També destaca, des del punt de vista de la imatge, la col·locació dels cartells que narren l’acció dintre dels enquadraments ja sigui movent-se dintre dels mateixos o per acció dels personatges.
Aquesta pel·lícula constitueix una reivindicació de la creativitat i la llibertat artística sobre les tendències homogeneïtzadores de les indústries culturals i, específicament, de la televisió.
Director: Álex de la Iglesia
Guió: Álex de la Iglesia i Jorge Guerricaechevarría
Actors principals: Álex Angulo, Armando de Razza, Santiago Segura
Any: 1995
Gènere: acció i comèdia
Sinopsi
Un sacerdot basc creu haver trobat el missatge secret de l’Apocalipsi segons Sant Joan, segons el qual l’Anticrist naixerà el 25 de desembre de 1995 a Madrid. Convençut que ha d’impedir aquest naixement satànic, el capellà s’uneix a un jove aficionat al death metal per intentar trobar el lloc on tindrà lloc l’esdeveniment.
Álex de la Iglesia crea una atmosfera boja en el Madrid hortera de cada Nadal, transformant els seus carrers en una successió d’imatges dantescas (com la referència a Hitchcock en l’escena de la Pl. de Callao amb el cartell de Schweppes) i situant el desenllaç de la pel·lícula a la Puerta de Europa (o Torres KIO).
A més, escull la nova basílica del Santuari d’Aránzazu (projectada per Saénz de Oiza on hi intervingueren els escultors Jorge Oteiza i Eduardo Chillida), com el lloc d’on prové el sacerdot protagonista de la pel·lícula i hi filma les primeres escenes del film.
Director: Piotr Kamler
Guió: Piotr Kamler (Novel·la: J. G. Ballard)
Actors: (animació)
Any: 1983
Gènere: Ciència ficció
Sinopsi
La pel·lícula, d’argument bastant surrealista, narra la història de Chonopolis, una ciutat immensa perduda en l’espai. L’única ocupació dels seus habitants immortals és omplir el temps creant jocs enigmàtics i mentre esperen alguna cosa…
Tota la pel·lícula està filmada amb la tècnica de l’stop-motion.
Director: Ridley Scott
Guió: Hampton Fancher, David Peoples (basat en la novel·la de Philip K. Dick)
Actors principals: Harrison Ford, Rutger Hauer, Sean Young, Edward James Olmos
Any: 1982
Gènere: Ciència ficció
Sinopsi
La pel·lícula descriu un futur en el qual éssers fabricats a través de l’enginyeria genètica, anomenats “replicants”, són emprats en treballs perillosos i com esclaus en les “colònies exteriors” de la Terra. Aquests replicants són iguals físicament als humans però, en principi, no tenen sentiments ni emocions. Tanmateix, amb els temps desenvolupen la seva part emocional i aleshores sorgeix el problema.
El film mostra un Los Angeles del futur (any 2019) amb una ambientació que intenta descriure el medi urbà on suposadament ens mouríem en el present segle 21: un urbanisme hiperdens, opressiu i caòtic i una arquitectura bruta, barreja entre el passat perenne i l’acumulació de noves construccions. Una arquitectura posmoderna per definició, complexa, variada i fruit de la juxtaposició, l’addició o la barreja, mai de la premeditació o del planejament.
Aquesta sèrie per a televisió que consta de 13 capítols i un epíleg, descriu la societat alemanya durant la depressió econòmica (entre la República de Weimar i el 3r Reich), que esdevé el caldo de cultiu del nazisme i que provoca que persones en circumstàncies miserables caiguin en la delinqüència o la prostitució.
Les quinze hores i mitja que dura “Berlin Alexanderplatz” estan dedicades a reconstruir amb tossuda minuciositat 18 mesos de la vida d’un home, Franz Biberkopf, que ha sortit de la presó l’estiu de 1927 amb el propòsit de convertir-se en un home nou, allunyat del que el va dur a matar Anada, la seva amant, quatre anys enrere. En aquest sentit, segons resa l’inici de cada episodi, és una història sobre la redempció i la impossibilitat de ser un bon home en la corrupta República de Weimar, dintre del microcosmos social d’Alexanderplatz, barri berlinès obrer dels anys vint i més tard punt de control del Berlín dividit.
Director: Woody Allen
Guió: Woody Allen i Marshall Brickman
Actors: Woody Allen, Diane Keaton, Meryl Streep, Mariel Hemmingway
Any: 1979
Gènere: Comèdia
Sinopsi
Isaac Davis, escriptor de gags per a televisió que ha passat la quarantena, ho té “tot” en aquesta vida: un treball (que detesta), una parella molt jove (a qui no estima) i una ex-dona (a qui odia) que està a punt de publicar un llibre amb tots els detalls de la seva relació. Però tot canvia quan coneix la Mary, l’amant del seu millor amic, de quin s’enamora bojament.
Paral·lelament a la trama principal, la pel·lícula és un emotiu homenatge al barri de Manhattan, el qual esdevé, durant gran part del metratge, el protagonista principal del film.
Respecte això, W. Allen comenta: “Sento una veritable passió i una gran devoció cap a la ciutat de Nova York i crec que a la pel·lícula se la veu de la forma més bella que mai s’hagi vist al cinema”.
La pel·lícula mostra l’admiració de W. Allen per la seva ciutat, una ciutat grandiosa, esglaiadora, trepidant, bella, moderna i acollidora però, també, sorollosa, aclaparadora i sobredimensionada. Tant a l’inici com al final ofereix imatges de la ciutat que glossen la seva espectacularitat i bellesa i al llarg de la pel·lícula recorre alguns dels seus lloc més característics amb l’espectador: el Guggenheim, el Central Park, el Planetarium, Sutton Square, etc. La ciutat esdevé el símbol d’un món nou, el dels 70, poblat per una societat superficial, estressada i insensibilitzada.
Un documental que muestra cómo el hombre ha modificado el paisaje a niveles extremos donde ya no existe siquiera un vestigio del ambiente natural existente antes de la intervención. Un video que grafica la discordia entre desarrollo económico y relación con el medio natural. Disfruten de la impresionante fotografía y los temas a reflexionar luego de observar el resultado de nuestro sistema de vida.
SINOPSIS
Durante el desarrollo del relato, la directora canadiense Jennifer Baichwal le ofrece a los espectadores un documento fílmico basado en fotografías a gran escala tomadas por el reconocido fotógrafo Edward Burtynsky, que retrata las consecuencias de la fuerte revolución industrial de China con la intención de generar en el público la necesidad de replantearse cada una de sus acciones, tanto individuales como colectivas.
A pesar de que Paisajes transformados plantea problemas derivados de la industrialización y la globalización, los productores de la película han procurado mantenerse al margen de las críticas y/o los elogios respecto a los desarrollos industriales que han retratado.
De esta forma, los espectadores podrán ser testigos del impacto en el planeta a través de una serie de entrevistas, de imágenes tomadas en las regiones más industrializadas y contaminadas de China y de paisajes capturados en vivo por la directora, donde pueden apreciarse tanto las grandes fábricas asiáticas, como así también la basura y las actividades de reciclaje de ese país, entre otros.
Director: Werner Herzog
Guió: Werner Herzog
Actors principals: Bruno S., Eva Mattes, Clemens Scheitz, Wilhelm von Homburg
Any: 1977
Gènere: drama
Sinopsi
Bruno Stroszek, jove alcohòlic d’origen hongarès, surt d’una presó berlinesa i sobreviu com a músic de carrer. Aviat coneix una prostituta, Eva, explotada per uns proxenetes. El fracàs en l’intent per redreçar les seves vides, els du a deixar-se convèncer per un excèntric veí del Bruno per emigrar tots tres a Wisconsin, EUA, i començar de nou.
Faula desmitificadora del somni americà. En un món de grans empreses, gratacels, tecnologies avançades, competitivitat creixent i complexitat extrema, els personatges innocents, ingenus i pacífics no hi tenen cabuda, no hi ha lloc per a ells. L’egoisme, la deslleialtat, l’individualisme, la falta de solidaritat,… perfilen una societat que tendeix a expulsar aquells que no saben o no poden ajustar el seu comportament a les pautes generals.
Travis, ex-combatent de la Guerra del Vietnam i resident en un suburbi de Nova York, té problemes d’insomni i decideix fer-se taxista nocturn. Mentre condueix el seu taxi, és testimoni silenciós de totes les maldats existents a la gran ciutat: la violència, el racisme, la prostitució,… A mesura que passen els dies, Travis va enfurint fins que arriba a la paranoia i decideix passar a l’acció, responent a la violència amb violència.
Taxi Driver és una espècie de “western urbà” on Scorsese retrata la seva Nova York natal com un lúgubre lloc de perdició. La pel·lícula, a més, constitueix una crònica perfecta dels Estats Units després de l’aventura de Vietnam, així com una severa crítica a la violència i la corrupció resultants.
Pel·lícula emblemàtica del cinema urbà, és un retrat, des de l’interior d’un taxi, dels baixos fons de la ciutat de Nova York.
Títol: “Professione: Reporter” (El reporter)
Director: Michelangelo Antonioni
Guió: Mark Peploe, Peter Wollen, Michelangelo Antonioni
Actors principals: Jack Nicholson, Maria Schneider, Jenny Runacre, Ian Hendry
Any: 1975
Gènere: Drama
Sinopsi
Mentre David Locke, un reporter americà una mica a la deriva, es troba a l’Àfrica, descobreix el seu veí de cambra, un tal Robertson, estès sobre el seu llit i mort. Desitjant posar una mica d’emoció a la seva vida, decideix prendre la seva identitat i anar a les cites previstes del seu nou personatge. Però de seguida s’adona que ha agafat la identitat d’un espia al servei de terroristes.
El director abandona el seu “clàssic hàbitat narratiu” d’una urbs moderna i intricada (encara que hi ha presències d’una gaudiniana Barcelona i d’una Almeria gairebé de spaghetti-western existencialista) per mostrar-nos espais oberts però asfixiants, espais desèrtics plens de pols, abandó i solitud.
Títol: “Solyaris” (Solaris)
Director: Andrei Tarkovski
Guió: Frederic Gorenstein i Andrei Tarkovski (basat en la novel·la homònima de Stanislaw Lem)
Actors principals: Natalya Bondarchuk, Donatas Banionis, Jüri Järvet, Anatoli Solonitsyn
Any: 1972
Gènere: Ciència ficció
Sinopsi
Entorn del planeta Solaris hi gira una estació espacial que estudia l’única forma de vida que s’hi troba: una estrany oceà que en recobreix tota la superfície i que, segons els científics, podria ser un gegantí cervell a l’escala del planeta.
Les últimes informacions que arriben de l’estació són estranyes i des de la Terra es decideix enviar-hi el científic Kris Kelvin per comprovar què hi succeeix.
La pel·lícula, més que una història de ciència ficció, és una reflexió de caràcter existencialista que intenta penetrar en les obscures profunditats de l’ànima humana.
De la interessant estètica general de la pel·lícula, ombrívola i minimalista, molt allunyada la pirotècnia d’efectes especials de “2001: una odissea de l’espai”, en destaquen la imatge interior de l’estació espacial i la seqüència filmada a les autopistes d’Akasaka, Tòquio.
Título: “How much does your building weigh, Mr. Foster?”
Directores: Norberto López Amado, Carlos Carcas
Guión: Deyan Sudjic
Actores principales: Norman Foster
Año: 2010
Género: documental
Sinopsis
La película retrata el viaje de Norman Foster desde sus orígenes en Manchester hasta su proyección mundial. Habla de arquitectura, de su importancia y de la complejidad de llevarla a buen fin.
Norman Foster ha reescrito las reglas de la arquitectura y es responsable de algunas de las construcciones más espectaculares de nuestros tiempos.
La arquitectura cobra vida. Los proyectos de Foster son retratados en un estilo cinematográfico que busca plasmar la espectacularidad de su tamaño y escala en la gran pantalla.
Pero la película no es sólo para profesionales y amantes del diseño. “How much does your building weigh, Mr. Foster?”se dirige a cualquiera que se haya emocionado alguna vez ante una obra de arte, o que haya comprendido que algunos edificios poseen cualidades especiales que otros no poseen. Está dirigido a todo aquel que se sienta atraído por la audacia de un puente, suspendido sobre el vacío, o por el espectáculo de un rascacielos capaz de definir la identidad de una ciudad.
Retrata la manera en que el mundo del arte ha influido sobre Foster y la forma en la que éste ha impregnado de arte sus diseños. Arte que, combinado con la arquitectura se convierte en una instancia superior que no es simplemente la suma de ambos. Celebra las cualidades especiales de algunas de las mejores estructuras de nuestros tiempos y analiza los motivos que las hicieron posibles. Documenta la manera en la que se gestan los grandes proyectos sin dejar de lado las decepciones, los rechazos o incluso los fracasos que provocan.
En este documental, más que nunca, la historia se cuenta a través de imágenes. Sus proyectos clave están filmados y planificados al detalle: la evolución de la luz del sol alrededor de la Torre Hearst, la emoción de surcar bajo la niebla las alturas del viaducto de Millau, cuya pilastra central es más alta que la torre Eiffel, o la restauración del Parlamento Alemán y cómo se ha convertido en el símbolo de la reunificación del país. El movimiento a través de dichos espacios nos muestra las características que los hace tan especiales.
También veremos una experiencia sostenible única en el mundo, la ciudad de Masdar en Abu Dhabi, un audaz experimento de sostenibilidad actualmente en construcción, que aspira a convertirse en la primera ciudad en el mundo con cero emisiones de carbono y que no genera residuos
Títol: “Morte a Venezia” / “Death in Venice” (Mort a Venècia)
Director: Luchino Visconti
Guió: Luchino Visconti i Nicola Badalucco (adaptat de la novel·la “La mort a Venècia” de Thomas Mann)
Actors principals: Dirk Bogarde, Romolo Valli, Mark Burns, Nora Ricci i Silvana Mangano.
Any: 1971
Gènere: drama
Sinopsi
A principis del segle 20, el compositor Gustav von Aschenbach, molt delicat de salut, se’n va a Venècia a reposar. En la decadent i inspiradora ciutat dels canals, s’enamorarà platònicament de Tadzio, un adolescent polonès d’ascendència noble i d’esglaiadora bellesa.
Va haver-hi un temps en què Venècia va ser el símbol de la ciutat ideal i, fins i tot, de la realització de la utopia. La seva especial i acollidora atmosfera, la llum que es reflexa a l’aigua i que fa brillar l’arquitectura, la qual adquireix una especial qualitat: tot plegat esdevé la imatge del somni. És més, aquesta ciutat, com si no tingués gravetat i fos immaterial, emergeix de l’aigua. Venècia és la urbs que, surant sobre les aigües, supera els límits que imposa la naturalesa, que dóna forma i expressa els ideals civilitzadors de la polis enfront del caos natural.
Director: Jacques Tati
Guió: Jacques Tati, Jacques Lagrange, Bert Haanstra
Actors principals: Jacques Tati, Maria Kimberley, Franco Ressel, Mario Zanuelli, Maria Kimberly
Any: 1971
Gènere: comèdia
Sinopsi
Al senyor Hulot, dissenyador a Altra, una petita empresa parisenca dedicada a la fabricació d’automòbils, se li encarrega de dur al saló de l’automòbil d’Àmsterdam un Renault 4 adaptat per fer càmping amb nombrosos artefactes de la seva invenció.
Però per assolir aquest objectiu haurà de superar diversos contratemps, problemes de trànsit, accidents i xocs múltiples.
Un cop més, Jacques Tati filma una divertida burla sobre la modernitat. En aquest cas, se centra en l’automòbil, gran mite de la societat occidental nascuda a la post-guerra, i la pel·lícula esdevé una al·legoria sobre l’ésser humà atrapat pels seus propis invents.
Títol: “The party” (La festa)
Director: Blake Edwards
Guió: Blake Edwards, Tom Waldman, Frank Waldman
Actors principals: Peter Sellers, Claudine Longet, Marge Champion, J. Edward McKinley
Any: 1968
Gènere: comèdia
Sinopsi
Hrundi V. Bakshi és un maldestre actor d’origen indi que es troba a Hollywood rodant un remake de “Gunga Din”. Les seves contínues ficades de pota fan que sigui acomiadat del rodatge, però curiosament rep la invitació a la festa anual d’un estudi cinematogràfic. Hrundi no coneix ningú a la gramourosa festa, però n’acabarà sent el protagonista principal.
Amb una suau i plàcida ironia, la pel·lícula expressa un rebuig categòric al conformisme, la frivolitat, la beautiful people, el poder, allò in, la decència d’aparador, la celebritat oportunista i allò políticament correcte.
Des del punt de vista arquitectònic, també és interessant observar la casa on s’esdevé la festa: gran mansió luxosa de Hollywood i imatge del que als anys 60 els ignorants nous rics de la societat nord-americana entenen per modernitat. Aquesta manera d’ensenyar el modern disseny domèstic d’un Occident acomodat i confiat en el progrés té molta a veure amb “Mon oncle” i “Playtime” de Jacques Tati.
Película que nos muestra de una manera dramática el contraste entre el medio natural y construido por el hombre, y cómo este último ha llevado a que la Tierra pierda su equilibrio. La película muestra el paisaje urbano en distintas realidades, comercial, doméstica, vial, industrial, de entretenimiento, todas como una repetición infinita en competencia con el medio ambiente. Nada más que decir, sólo disfrutar de esta excelente obra cinematográfica que además cuenta con la composición de un maestro de la música incidental como es Philip Glass.
FICHA TÉCNICA
Título original:Koyaanisqatsi
Año: 1983
Duración: 87 min.
Origen: USA
Director: Godfrey Reggio
Guión: Ron Fricke, Michael Hoenig, Godfrey Reggio, Alton Walpole
Banda sonora:Philip Glass
SINOPSIS
Koyaanisqatsi es un viejo vocablo de los indios Hopi para expresar la idea de “vida fuera del equilibrio”. Se inspira en las profecías Hopi que “excavar las riquezas de la tierra es cortejar el desastre” que “al acercarse el día de la purificación se tejerán telas de araña de un extremo al otro del planeta” y finalmente que “podría ser que algún día sea arrojado del cielo un receptáculo de cenizas que queme la tierra y evapore los océanos”. Con estas tres ideas la película trama un escenario narrativo que se apoya en una técnica cinematográfica singular la de acelerar las imágenes hasta crear un verdadero efecto de vértigo al espectador. Aunque, quizás, no será la Abuela Araña la que teja los hilos, sino el hombre moderno, que levantará sus torres, sus arañas de hierro, tendiendo cables entre torre y torre.
El viaje fílmico está lleno de grandiosidad. Parajes como el Gran Cañon del Colorado con sus inhóspitos y escarpados relieves se convierten en el vientre de la Madre Tierra, que como las vellosidades de nuestro estómago, permiten por su fondo diluir los líquidos vitales que vierte el cielo. Un cielo con interminables ejércitos de nubes que lo atraviesan sin detenerse a la velocidad de vértigo. Y sin embargo, uno tiene la sensación de volar sin más.
Pero el verdadero corazón de esta película lo constituyen las incesantes riadas humanas deambulando por las calles, con rostros perdidos en el infinito, subiendo escaleras mecánicas como si la tierra nos vomitara. Miradas esquizofrénicas entre basura y miseria, entre máquinas de guerra y aviones que parecen mezclarse con las inacabables profesiones de coches en autopistas anchos como campos de fútbol. Edificios que desafían al cielo, donde sus cristales reflejan un cielo ajeno a sus moradores. Conteos de billetes por máquinas automáticas. Cadenas de montaje de máquinas de alimentos, todo circulando como si nunca nada se detuviera. Circuitos que se funden con la vista de pájaro de la trama urbana. Gente que camina
apresurada, personas esclavas en oficinas que no apagan nunca sus luces jamás, brazos robot y gente adicta a los videojuegos que sujetan a sus bebés en brazos, gente tomando el sol en la playa con el fondo de una central nuclear.
Estamos ante una película provocadora, arte en bruto que reclama nuestra atención, imágenes a las que la audiencia le entran de forma violenta como sacudidas por un terremoto, aunque también nos aporta relajo, espacios para respirar y de esta forma podamos simplemente gritar: ¡basta!. Pero para entonces, todo nuestro mundo se dinamita y bloques de viviendas enteras se vienen abajo como si de la coreografía de un ballet clásico se tratara para finalmente alcanzar la clímax con la conquista del espacio exterior. Una metáfora bestial para advertir que de nada nos sirve salir al exterior pues nuestra mirada sigue en tierra, rodeada de desequilibrio y con una naturaleza que todavía nos ama aunque nosotros la despreciemos. TRAILER
Títol: “2001: A Space Odyssey” (2001, una odissea de l’espai)
Director: Stanley Kubrik
Guió: Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke (basat en la novel·la “El sentinella” d’Arthur C. Clarke)
Actors principals: Keir Dullea, Gary Lockwood, William Sylvester, Daniel Richter, Leonard Rossiter, MargaretTyzack
Any: 1968
Gènere: ciència ficció
Sinopsi
Als inicis de la humanitat, uns homínids troben un estrany monòlit, el qual té la facultat de dotar d’intel·ligència a qui s’hi acosti. Milers d’anys després, la humanitat té transbordadors a l’espai i l’estray objecte és trobat de nou a la Lluna, des d’on emet un senyal. La nau “Discovery 1“, la seua tripulació i la computadora “Hal 9000” hauran d’arribar al planeta al qual s’adreça el senyal, Júpiter. Però la computadora té unes instruccions que la resta de l’expedició desconeix.
Aquesta pel·lícula és considerada una de les pel·lícules de ciència ficció més respectuoses amb les lleis de la Física mai rodades. Escenes com la de l’acoblament de la llançadora amb l’estació espacial, l’absència de so a l’espai i altres detalls cuidats com el disseny de la nau Discovery van marcar una fita en el gènere.
També cal destacar-ne l’ús del so en lloc de tècniques narratives tradicionals i un ús mínim del diàleg.
Un altre dels principals reptes del film consistia en imaginar un futur que no es veiés obsolet amb el pas del temps, ja que la pròpia carrera espacial es desenvolupava a un ritme que amenaçava amb deixar enrere la pel·lícula. El treball de l’equip de disseny, format per Tony Masters, Ernest Archer i Harry Lange, és excel·lent en el mobiliari i el vestuari del futur, que poden veure’s com plausibles encara avui en dia; però una mica més fluix, lògicament, en l’aspecte tecnològic: ordinadors, pantalles de video i, sobretot, els vestits espacial dels astronautes.
Director: Jacques Tati
Guió: Jacques Tati, Jacques Lagrange, Art Buchwald
Actors principals: Jacques Tati, Barbara Dennek
Any: 1967
Gènere: comèdia
Gran premi de l’Acadèmia del Cinema francès, 1968
Sinopsi
París, anys 70: la ciutat es mostra freda i grisa, plena d’edificis impersonals d’acer i vidre . Hulot hi viatja per assistir a una cita important, però el que més el sorprèn és aquest món modern, gairebé “futurista”, l’arquitectura del qual el deixa fascinat.
La pel·lícula està dividida en 6 llargues escenes, cada una de les quals ironitza, des d’un punt de vista diferent, sobre la modernitat basada en la tècnica imperfecta i la seriació uniformitzadora.
Jacques Tati va construir uns enormes estudis a l’aire lliure. Una autèntica ciutat en la qual es van utilitzar 50.000 m3 de formigó, 4000 m3 de plàstic, 3200 m2 d’estructures de fusta i 1200 m2 de vidre. Els edificis, muntats en rails pel seu desplaçament, disposaven de calefacció central i dues centrals elèctriques permetien, gràcies als potents focus, mantenir sol artificial i permanent.
Considerat per molta gent com l’obra mestra del cineasta i, fins i tot, per alguns (David Lynch, per exemple) com una de les millors pel·lícules de la història.
“El Arquitecto” una película que no apareció en ninguna cartelera ni ganó ningún Oscar por la calidad de sus actores pero sí viene al caso por la temática que toca: la responsabilidad de los arquitectos en las construcciones de los edificios y el entorno urbano resultante de los mismos en la interacción con la ciudad, una problemática que hoy cobra más importancia que nunca.
Título original: The Architect
Año: 2006
Duración: 82 min.
Origen: USA
Director: Matt Tauber
Guión: David Greig & Matt Tauber
Banda sonora: Franz Waxman
Reparto: Anthony LaPaglia, Isabella Rossellini, Viola Davis, Hayden Panettiere, Sebastian Stan, Walton Goggins, Paul James
Sinopsis
La trama tiene como protagonistas a Leo (Anthony Lapaglia), un prominente arquitecto, que en su juventud diseñó un complejo habitacional de bajo presupuesto. En la actualidad el complejo habitacional es un lugar deteriorado y el lugar perfecto para el desarrollo de la delincuencia. El otro protagonista es Tonya (Viola Davis), una mujer que vive en el complejo habitacional y lidera una campaña para que éste sea derrumbado. Tonya busca a Leo para que apoye la solicitud de derribar el complejo, pero Leo no ve razón para que su obra sea destruida. Al mismo tiempo la familia de Leo, casado con Julia (Isabella Rossellini) se está cayendo a pedazos como el complejo que diseñó hace veinte años. Tonya por su parte lucha sola en la búsqueda de que su petición sea aceptada; perdió un hijo y sus otras dos hijas no parecen estar identificadas con ella.
“El arquitecto” es una película que en apariencia es simple y sencilla, un drama de todos los días. Pero en realidad nos presenta una mirada muy profunda de la psique humana. De cómo las personas buscamos conectarnos con otras y constantemente fallamos en el intento, por los miedos de los demás y por los propios. De cómo podemos perder el dominio de nosotros mismo, empezar a no saber quien somos. Los distintos personajes de “El arquitecto” están perdidos, no saben qué quieren, sólo sienten la necesidad urgente de sentirse conectados a algo o alguien. La mirada del otro está, pero a la vez no, cada uno ve al otro pero realmente no lo está mirando, está encerrado en su propio drama.
Es una película de actuaciones sutiles y complejas, es más lo que se muestra de lo que se dice, lo que no implica que el guión no sea eficiente, todo lo contrario, cada frase, cada línea esta ahí para mostrarnos un aspecto y un matiz de la historia y de los personajes. Las actuaciones de Lapaglia, Davis y Rossellini, son excelentes, actores que saben manejar muy bien los silencios, los espacios. La manera en que nos muestran como se están destruyendo cada uno por dentro es dura y difícil de asimilar. Los jóvenes que actúan, al igual que los actores arriba mencionados, nos delinean muy bien el drama de sus personajes.
El productor americà Jeremy Prokosch encarrega a Fritz Lang la direcció d’un adaptació al cinema de l’Odissea d’Homer. Descontent amb el resultat, encarrega a Paul Javal, un escriptor de teatre, reeditar el guió. Arrel d’això, els camins de Paul, la seva dona Camille, el productor i la seva secretària Francesca Vanini s’entrecreuaran i la relació de la parella s’anirà deteriorant cada vegada més a causa de la falta de gelosia per part d’ell i de l’interès de J. Prokosch envers Camille. La seva història s’entrellaçarà amb la de Penèlope i Ulisses a l’Odissea, les aspiracions artístiques de Paul i l’evolució dels sentiments de Camille.
La llum i els colors forts i brillants, típics de les latituds mediterrànies, destaquen al llarg de tota la pel·lícula, especialment a les parts rodades a Cinecittà i a l’illa de Capri, amb la mar Mediterrània com teló de fons.
Però allò que fa especial aquesta pel·lícula pels amants de l’arquitectura és, sobretot, que gran part de la trama succeeix a la Casa Malaparte d’Adalberto Libera. El seu color rogenc-terrós (de la ceràmica), la gran escalinata que du a la coberta, el mur blanc corbat que hi ha en aquesta i que fa alhora de parasol i paravent,… han convertit aquesta casa en una de les icones de l’arquitectura moderna mediterrània de la primera meitat del segle 20.
Títol: “Mon oncle” (El meu oncle)
Director: Jacques Tati
Guió: Jacques Tati, Jean L’Hôte i Jacques Lagrange.
Actors principals: Jacques Tati, Jean-Pierre Zola, Adrienne Servantie, Alain Bécourt.
Any: 1958
Gènere: comèdia
Premi especial del Jurat de Cannes, 1958
Oscar a la millor pel·lícula estrangera, 1959
Sinopsi
El Sr. Hulot és un personatge amable, senzill i un pèl extravagant que viu en un barri humil. De tant en tant va a visitar la seva germana, casada amb el Sr. Arpel, un alt directiu d’empresa, i que habita en una casa unifamiliar ultramoderna. Gérard, fill de la família i nebot del Sr. Hulot, adora al seu oncle, però aquesta estreta relació no és vista amb bons ulls pel seu pare.
El realitzador francès filma una àcida i divertidíssima crítica contra la societat moderna, tecnificada i deshumanitzada, sobre la base de dos eixos narratius: la indústria de mànegues del Sr. Arpel i l’habitatge familiar de la família Arpel, una casa “futurista”, suposadament funcional, completament automatitzada i plena d’artefactes tecnològics de dubtosa utilitat pràctica. Tot al servei d’una nova classe mitja-alta snob regida per la superficialitat i la frivolitat.
